Males notícies

Llegeixo que un home va ferir greument a son pare al disparar-li amb una escopeta de perdigons.
Diu que la discussió entre els dos va començar quan el pare es va negar a que son fill conduís una furgoneta perquè estava begut. El pare, al veure que la discussió anava pujant de to i coneixent el caràcter violent de son fill, va avisar la policia, i tot just penjar, son fill va agafar l'escopeta i li va disparar per l'esquena.

Em sorgeixen moltes preguntes sobre si el fill té alguna malaltia mental, perquè si el fill és violent té accés a l'escopeta, quin tipus de fill és capaç de disparar a un pare, on és el respecte,....

És probable que coses així passessin abans però quedaven reduïdes al cercle familiar o com a molt del poble. Però ara, tot el que llegim és dolent. Compteu les notícies alegres que hi ha en qualsevol portada de diari o en un telenotícies.

Hem de ser positius, enaltir les coses bones, malgrat que les coses dolentes sembla que desperten més atenció.

Així no anirem a parar enlloc!

Interior

M'agrada molt aquest video per concienciar a la gent que el més important és l'interior de la persona. L'exterior variarà segur amb els anys, per això no cal preocupar-se, ni obsessionar-se ni voler assemblar-se...

Quina cara que tinc!

A fora em dic Luciano o Salvatore o Fabio o Giovanni.
A Estats Units, França, Bèlgica, Anglaterra, Marroc, Alemanya, Portugal, Grècia, Escòcia, Holanda, República Dominicana, Tailàndia, Bali, Luxemburg, Turquia, Itàlia, Croàcia, Malta, Tunísia.... sempre m'han començat a parlar en italià.
I no m'importa, a no ser que tingui temps. Vull dir que si tinc pressa o no tinc ganes de parlar amb la persona que d'entrada em diu Buon Giorno, doncs li segueixo la conversa en italià i llestos (veus perquè serveix parlar idiomes).
Si en canvi tinc temps, li dic que no soc italià, que soc català. I llavors és quan els explico el sentiment que tinc, la realitat que tenim.... Tot i que aquesta realitat cada cop ho és menys.

De fet aquí a Barcelona i rodalies, la meva cara no és italiana, però tampoc catalana. I tot per culpa nostra! En la majoria de casos som els catalans els que cedim i canviem d'idioma. Està bé adaptar-se però també està bé que els altres s'adaptin.
I en qualsevol cas, el més important és entendre's.

Una persona de Paris, ciutat tant o més visitada que la nostra, si vol trobar un carrer en quin idioma creieu que ho preguntarà? Oi que no us l'imagineu fent-ho en anglès? Això potser vol dir dues coses: que ell pensa en francès i que no ha pensat que la persona de davant no l'entendrà.

Nosaltres aquí si que pressuposem que l'altre no ens entén. I per aquest motiu molts catalans em pregunten pel carrer si tengo hora, o si se donde esta la calle Balmes o si hay alguna peluquería cerca, malgrat que en l'idioma que pensen és el català. Jo els contesto en català. Primer perquè no he pressuposat que no m'entendrà i segona perquè penso en català.
Que no m'entén, doncs li parlo en el seu idioma, si en sé, i així ens entenem.

Quasi sempre quan contesto en català no passa res, és a dir, que m'entenen. També molt sovint en segueixen la conversa amb un català impecable, fins i tot amb signes de ser de la ceba. En alguna ocasió els he preguntat: Com és que m'ho ha preguntat en castellà? Ah, és que pensava que no m'entendries.

Dos exemples il·lustratius.
1. Situeu-vos al voltant de la Catedral de Barcelona un any abans de començar els Jocs Olímpics. Jo buscava un carrer. Veig un policia i li pregunto:
- Perdona, estic buscant l'Avinguda Francesc Cambó. Saps on para?
- Discurpame hombre, pero acabo de llegá d'Andalusia por el tema de las Olimpiadas y todavía no controlo lo del catalán.
- Ningún problema (vaig contestar). O sea que no sabes donde está. No te preocupes, ya me busco la vida. Però també vaig dir-li: Estoy muy contento de haberme encontrado con alguien educado, que no me hayas contestado eso típico de Háblame en cristiano. Veo que eres una persona que sabe que te podías encontrar con una situación como esta.

2. Durant un temps vaig fer de secretari de la meva mare. Jo era bastant jove i en plena adolescència crec recordar. Una tarda em va avisar que la mare d'un alumne vindria per parlar amb mi. Va anar més o menys així.
- Hola, tu madre me ha dicho que me pase por aquí.
- Si. Li volíem comentar que el seu fill va una mica endarrerit al curs que està ara i pensem que seria millor que estés un curs per sota però que aprengués bé la base, per evitar que perdi el curs.
- Pues me vas a tener que hablar en español porque no te entiendo.
- Ah, molt bé. Que dic que a partir del mes que ve, haurà de pagar cinc mil pessetes més.
- Cómo que 5mil pesetas más, porque?
- Vaja, sembla que si parlem de diners si que m'entén, oi?

Adaptar-se

Una de les millors maneres d'adaptar-se al mitjà. Una de les millors creativitats tant en la forma com en el contingut que he vist des de fa molt de temps.

Amnistia Internacional ha utilitzat les grapes centrals de la revista on ha publicat les fotos aconseguint que les fotografies siguin encara més reals.
Felicitats!

Bon home amb bons reflexes

Es veu que un senyor de Manhattan, molt semblant al Morgan Freeman, portava a les seves dues filles al col·legi en metro per després anar a treballar. Estaven a l'andana i un noi va començar a tenir convulsions fins el punt que va caure a la via. I va decidir tirar-s'hi.

Ja és el nou heroi. Ell diu que només va fer el que havia de fer. Que va veure una persona que necessitava ajuda i no s'ho va pensar.

És una bona persona. Ajudar a una altra persona que no coneixes quan interpretes que ho necessita és de bona persona, d'ajudar a qui ho necessita sense demanar res a canvi. Potser només esperant un gràcies.

Però a més va tenir bons reflexes. Va decidir ràpid i bé. Suposo que perquè la història ha acabat amb aplaudiments. Si hagués acabat en tragèdia, és bastant probable que l'haguéssim titllat d'inconscient, oi?

A tu t'agrada ajudar als altres si pots?
Però deixaries les teves filles soles a l'andana per llençar-te a ajudar a algú quan estàs veient que el metro està a punt de passar per la via?

Jo tampoc. I no per això penso que no siguem bones persones.

Ell

Hola Joanen

Avui fa 7 anys que no sé res de tu. Encara no comprenc perquè vas haver de marxar. No entenc perquè ell ho va voler. M'és molt difícil entendre que ell digui que no s'han de fer una sèrie de coses quan és el primer a incomplir-les. Només em queda el consol de pensar i desitjar que estàs millor, que ets més feliç.

M'has pogut mirar aquests anys? Creus que ho estic fent bé? Ja saps que per mi és molt important el que tu opines. Recorda que quan vaig fer la confirmació em van dir que havia de tenir un padrí. Havia de ser una persona a la que admirés, una persona a la que em volgués assemblar. Que m'agradés la seva manera de ser, de veure la vida. I vaig escollir al meu cosí preferit, et vaig triar a tu. Encara recordo els mitjons liles que em vas regalar. No n'he tingut mai cap altres de liles.

Penso molt en tu, saps. Molt sovint i per diferents coses. De vegades perquè veig algú a qui t'assembles, de vegades perquè qualifico algú d'imbècil, amb aquella manera tan teva de dir-ho, o pel Barça o també per temes patriòtics, del nostre únic país. (ah, que sàpigues que la teva senyera la tinc jo i cada Sant Jordi la poso al balcó)

Només vull que no m'oblidis i dir-te que malgrat que ara no podem fer junts les coses típiques d'aquí, quan jo pugi al teu costat, recuperarem totes les xerrades i el temps que no ens ha deixat ELL.

Una abraçada molt forta

700

La revista TIME em va nomenar persona de l'any 2006. Gràcies gràcies.

Bé, a mi i als milions de persones que hem entrat al món d'internet. Penseu quantes coses fem per internet. Buscar informació de qualsevol cosa, comprar entrades de cinema, comprar menjar, llegir les notícies, consultar el saldo, fer transferències,....

Hi ha gent que treballa en bancs que malauradament no té el saldo necessari, no de diners sino de massa gris. La conversa següent té com a protagonista un senyor d'una oficina que no serà mai persona de l'any.

- Següent
- Bon dia
- (Silenci)
- Volia treure set cents euros. (mentrestant li dono el meu dni)
- Pot fer-ho pel caixer
- No, només puc treure'n sis cents.
- Doncs faci'n primer sis i després cent.
- No, perquè només puc sis cents al dia.
- tic tic tic tic tic tic tic tic tic tic. Ho sento, però és que necessito la llibreta.
- No en tinc de llibreta.
- És impossible. El primer dia n'hi van fer una.
- Ja, però és que fa set o vuit anys que tot ho faig per internet.
- Doncs ja li dic, sense llibreta no li puc donar els diners.
- (penso uns segons....i dic) És que l'he perduda!
- Aah, doncs si vol puc fer-ne una de nova.
- D'acord
- (tic tac tic tac tic tac) Aquí té, la seva llibreta. I aquesta no la perdi, eh!
- (li dono la llibreta i li dic) I ara, pot donar-me set cents euros.
- Siiiii, ara si. Tic tic tic tic. Aquí té, els set cents euros.
- Grrrrràcies
- De res. Adéu siau i que passi un bon dia.

Sabates i cinturó

Les sabates són una assignatura pendent.

En general a la gent li fa mandra, entre altres coses, llustrar-se les sabates. Però perquè? Si és l'element que fa que vagis complet o no! Avui m'he fixat al tren i més persones que dits de la mà no se les han netejat abans de sortir de casa.
He vist i sentit diversos pots de laca, gomina, colònia, after shave, maquillatge, pantalons, faldilles, bruses i camises ben lluentes. Però a mida que he anat baixant la mirada, he començat a veure sabates trencades, brutes, històriques, cordons trencats... Vaja, una pena!

Per les sabates li posem més valor a la persona. La seva feina és millor, els seus ingressos també, la seva elegància també. Cert?
Però si va tot toc i posat però amb unes sabates brutes, el seu "valor" baixa soptadament. Cert?

Deixo a banda allò de combinar el color de les sabates amb el cinturó.

Abans d'agafar el tren, estava posant-me el vestit (el que els castellans diuen traje) i quan he arribat a les sabates i després de pensar quines em feien anar més conjuntat, he triat les de vellut marró amb la sivella lateral. Llavors ma filla gran diu:

- Papa, són noves? M'agraden molt aquestes sabates de cinturó!