Al matí, vaig al Mauri (Rambla Catalunya / Provença, a Barcelona) i esmorzo un cafè amb llet i un croissant: 1,95. Ara fa molts dies que hi vaig. Sempre pago amb monedes. Màxim un de cinc. Davant meu per pagar hi ha un senyor. Jo ja tinc preparats 20 euros. Avui no tinc res més petit. La Sra caixera, antipàtica com ella sola (sembla que li faci ràbia que hi anem) em mira molt malament. Segur que ha pensat allò de “no tens sueltu?”. O potser allò irònic de “no tens un bitllet més gran?”.
Com és que ens trobem amb tants cambrers antipàtics. Antipàtics no, jo diria mal professionals. Un bon professional ha d’estar per damunt d’aquestes coses. Si no t’agrada fer de cambrer, doncs busca una altra cosa. I mentre no la trobis, com que estàs de cara al públic, has de ser educat i correcte. No vull que siguem amics, no. Però no em parlis ni em tractis com si fos.... jo què sé, una merda?
Total, que el Sr del davant està buscant els diners per pagar 5 euros i pico, quan va i treu un bitllet de 100, si si, dels verds. Ceeeeent euros. Gràcies Sr. Moltes gràcies. En deu segons he passat d’un cantó a un altre.
Perquè quasi sempre els botiguers es queixen de què no tenen canvi?
Per la tarda, tornava a casa en tren i al pis de dalt comença el recorregut un ionqui demanant peles i mostrant una estampeta (per allò d’encongir el cor. Pocs coneixements perquè avui dia hi ha menys gent practicant). El tio comença a parar-se en cada compartiment de quatre on soc jo i de sis a la meva dreta, escull una víctima i comença l’atac psicològic. Es posa davant i comença a parlar. No sé que diu però veig l’actuació. Una senyora el mira i li diu que no. Ell insisteix i li torna a negar l’ajuda. S’ha de dir que és normal perquè tots sabem que és ionqui i s’ho gastarà no en menjar precisament. Porta dins una bossa de plàstic un cartró de vi.
Següent bloc de sis. Comença a parlar amb 4 marroquins. Ells fan cara de sorpresos. Que no veus que ells també voldrien tenir més ingressos. No et donaran res, pòtol. Llavors veu un senyor que l’esquiva amb la mirada. Se li planta davant i comença a perseguir-lo visualment. Gira el cap a la dreta, ell també. El baixa, ell s’ajup per mirar-lo. Bastant còmic tot plegat. Els que ha anat deixant enrere van somrient.
Arriba a costat meu. Jo em faig l’adormit. Avui ja he col·laborat amb una persona que demanava calers. N’he donat a un noi de León que fa 12 anys que està aquí i que toca la guitarra al carrer perquè no li surten prou bolos al mes, i que juntament amb les classes que dóna, no en té prou per no arribar ofegat a final de mes. Ha estat una conversa interessant que he tingut després de dinar i mentre l’escoltava assegut en un banc de la rambla Catalunya.
El ionqui, em mira, pensa que dormo i s’asseu a la meva dreta a l’altre seient que dóna al passadís davant una noia jove. La noia, pressionada per la situació, comença a buscar monedes. Té un bitllet i mig euro. Li dóna el mig euro. El ionqui li diu “no tienes nada más?” . Ella amb cara de pena respòn: “es que solo tengo un billete”. I el ionqui li contesta mentre es posa la mà a la butxaca: “no pasa nada, tengo cambio”.
Sabem que és ionqui i que no és botiguer.
30 de maig 2007
22 de maig 2007
Anar enrere
Jo vull que les meves filles siguin estranyes, una espècie en extinció, unes nenes de museu, que puguin guanyar-se la vida explicant perquè fan el que fan, que puguin dir que el que fan, en l’època dels seus avis era el normal.
El pare d’una amiga meva de Madrid (que no té cap interès per la moda ni per arreglar-se ni per anar a la perruqueria a tenyir-se els cabells blancs que li surten ni per maquillar-se, ni per tot el que ella anomena “tonterias y gilipolleces” malgrat que irònicament les seves inicials són les mateixes que les de dissenyador Yves Saint Laurent) porta sabates amb mitjons blancs. Sempre que ho hem comentat m’ha dit que ell tota la vida ho ha fet així i que ja no canviarà, “porque ponerse los calcetines blancos es lo normal”.
Hi ha fets com aquest que no afecten a les persones, que no passa res si “el jefe” (com li diuen carinyosament a son pare) porta mitjons blancs. De fet si penses en els turistes que es passegen per aquí, el denominador comú podria ser que es posen vermells com gambes de Palamós i els mitjons amb sabatilles.
No passa res. T’agradarà més o menys, però mal fet no ho està. Diria que és una cosa normal. Però, n’hi ha d’altres que a mida que passa el temps han canviat molt i han passat de ser coses normals a ser coses estranyes. I això implica que els que les seguim fent i posant en pràctica hem passat de ser persones normals a ser gent curiosa, en vies d’extinció.
Coses que segueixo fent i que em fan sentir estrany doncs cada cop és menys normal:
- Llenço els papers a la paperera. Si les meves filles ho fan, els dic que està malament. A la vegada sents queixar-se a tothom que el poble està molt brut i que l’ajuntament hauria de posar mesures per netejar més. Potser si no fóssim uns putos guarros...
-Bon dia! Cada cop que entro en un ascensor, en un establiment, en un edifici, dic bon dia. Sovint la resposta és un silenci. A mi no m’importa. Jo seguiré dient bon dia.
-Abans d’entrar, s’ha de deixar sortir. Quan agafo el tren, sempre hi ha algú que es posa mooolt nerviós per pujar-hi. Té molta por de no tenir lloc i per això arrasa amb el que troba pel mig, que com no, són altres persones que baixen.
-Pas de vianants. Quan condueixo, em paro al pas de vianants, encara que el de darrera piti sempre. Sovint també quan condueixo per una via principal deixo passar el primer cotxe que em trobo que hi vol entrar. No heu estat mai a punt d’entrar i veus que el cotxe que et podria deixar passar accelera?
Tot i tenir-ne només trenta-cinc crec que abans es vivia millor. Ara la gent està plena de tonteries. Es perd el temps en parides, es malbarata energia en coses que no són importants...
Necessitem que les coses tornin a la normalitat, però la de veritat, no la d’ara. La gent ha de ser més neta, ha de tenir més paciència, ha de ser més educada. I ser més educat passar per l’educació que has rebut.
Nosaltres, els de la meva quinta podem fer alguna cosa amb els petits i educar-los sobre els valors que hem rebut. Diuen que el positiu és anar endavant.
Tal i com està la societat avui dia, el més positiu seria tornar enrere.
El pare d’una amiga meva de Madrid (que no té cap interès per la moda ni per arreglar-se ni per anar a la perruqueria a tenyir-se els cabells blancs que li surten ni per maquillar-se, ni per tot el que ella anomena “tonterias y gilipolleces” malgrat que irònicament les seves inicials són les mateixes que les de dissenyador Yves Saint Laurent) porta sabates amb mitjons blancs. Sempre que ho hem comentat m’ha dit que ell tota la vida ho ha fet així i que ja no canviarà, “porque ponerse los calcetines blancos es lo normal”.
Hi ha fets com aquest que no afecten a les persones, que no passa res si “el jefe” (com li diuen carinyosament a son pare) porta mitjons blancs. De fet si penses en els turistes que es passegen per aquí, el denominador comú podria ser que es posen vermells com gambes de Palamós i els mitjons amb sabatilles.
No passa res. T’agradarà més o menys, però mal fet no ho està. Diria que és una cosa normal. Però, n’hi ha d’altres que a mida que passa el temps han canviat molt i han passat de ser coses normals a ser coses estranyes. I això implica que els que les seguim fent i posant en pràctica hem passat de ser persones normals a ser gent curiosa, en vies d’extinció.
Coses que segueixo fent i que em fan sentir estrany doncs cada cop és menys normal:
- Llenço els papers a la paperera. Si les meves filles ho fan, els dic que està malament. A la vegada sents queixar-se a tothom que el poble està molt brut i que l’ajuntament hauria de posar mesures per netejar més. Potser si no fóssim uns putos guarros...
-Bon dia! Cada cop que entro en un ascensor, en un establiment, en un edifici, dic bon dia. Sovint la resposta és un silenci. A mi no m’importa. Jo seguiré dient bon dia.
-Abans d’entrar, s’ha de deixar sortir. Quan agafo el tren, sempre hi ha algú que es posa mooolt nerviós per pujar-hi. Té molta por de no tenir lloc i per això arrasa amb el que troba pel mig, que com no, són altres persones que baixen.
-Pas de vianants. Quan condueixo, em paro al pas de vianants, encara que el de darrera piti sempre. Sovint també quan condueixo per una via principal deixo passar el primer cotxe que em trobo que hi vol entrar. No heu estat mai a punt d’entrar i veus que el cotxe que et podria deixar passar accelera?
Tot i tenir-ne només trenta-cinc crec que abans es vivia millor. Ara la gent està plena de tonteries. Es perd el temps en parides, es malbarata energia en coses que no són importants...
Necessitem que les coses tornin a la normalitat, però la de veritat, no la d’ara. La gent ha de ser més neta, ha de tenir més paciència, ha de ser més educada. I ser més educat passar per l’educació que has rebut.
Nosaltres, els de la meva quinta podem fer alguna cosa amb els petits i educar-los sobre els valors que hem rebut. Diuen que el positiu és anar endavant.
Tal i com està la societat avui dia, el més positiu seria tornar enrere.
09 de maig 2007
Amics
La paraula amic és massa important com per fer-la servir tan alegrement. Pensa quants amics tens. No coneguts, no, amics. I pensa que amic potser no és amb qui marxes de viatge, o amb qui fas esport, o amb qui sopes cada setmana.
Quan li parles a algú que coneixes una persona que treballa a la Generalitat, sovint diem: tinc un amic que treballa a.... I potser el coneixes d’haver coincidit amb ell quan éreu joves tres o quatre cops a la platja amb tots els teus amics. És més, ho saps de rebot perquè potser des de llavors que no el veus. Només per això ja és amic teu? Què passa, que no queda bé dir tinc un conegut? La cançó era molt “pegadissa” però allò de “los amigos de mis amigos son mis amigos” és mentida. Tots tenim exemples.
Parlo des de la perspectiva masculina. Perquè les amigues, entre elles, s’han fet mal, han plorat, s’han barallat, s’han perdonat, s’han felicitat l’aniversari, s’han dit el nom del porc, no s’han passat el xicot. Aquestes són algunes de les coses que han d’haver passat perquè una sigui realment amiga de l’altra.
Nosaltres no. Jo mai m’he barallat amb els meus amics, i per tant no ens hem perdonat. No ens hem fet mal. Si no ens ha agradat alguna cosa, ho hem dit al mig d’un sopar per tal que tots fotessin cullerada amb l’objectiu de destrossar-lo entre rialles, acudits i vexacions. Eh! I tots tan contents i feliços. A més tots hem rebut. I mai ens hem emprenyat.
A més, quan un partia peres amb una noia, l’objectiu era aconseguir que s’emboliqués amb el teu amic. No ens feia res. És més, ens feia gràcia. Molava. Recordo una noia de la meva classe de la Universitat d’inicials Currículum Vitae , amb la que vaig acabar una de les relacions que ens unia (en teníem vàries: érem companys, érem amics,...) . Per convèncer un amic meu d’inicials Procter & Gamble perquè vingués a una festa a Barcelona, i això que ell no sortia del ghetto de Castelldefels, li vaig dir que si m’acompanyava, segur que es lligaria la cv. Va venir i es van lligar unes hores. I tan amics. Et diria que més fins i tot.
Ara, la manera que tinc per saber si un és amic meu o no, és quan em trobo amb algú amb el que vaig tenir molta relació, però que ara feia anys que no ens vèiem. Si no saps què dir, és que no és amic teu. Si sembla que fa 10 dies que no sabeu res l’un de l’altre, i la conversa és fluida, rieu i gesticuleu, el pots considerar amic teu.
Per la vida que portem, no ens veiem ni cada setmana, ni cada mes, ni cada trimestre. Però quan ens veiem, tot segueix igual. Ens posem al corrent dels esdeveniments, però res forçat. Tal i com està el món avui dia, no sabeu l’ il·lusió que em fa saber que encara mantinc el gruix dels meus amics de tota la vida, els del cole. Sento que d’aquesta manera les meves arrels encara estan vives. Que n’he afegit de noves com un excompany de feina, només un, o com uns pares de la guarderia, però que la base la tinc ferma.
Per això no em preocupa no saber res durant temps del meu amics planetaris qm, jm, pg i els satèl·lits rr, xp, sg.
A veure si ens veiem aviat, òstia!
Quan li parles a algú que coneixes una persona que treballa a la Generalitat, sovint diem: tinc un amic que treballa a.... I potser el coneixes d’haver coincidit amb ell quan éreu joves tres o quatre cops a la platja amb tots els teus amics. És més, ho saps de rebot perquè potser des de llavors que no el veus. Només per això ja és amic teu? Què passa, que no queda bé dir tinc un conegut? La cançó era molt “pegadissa” però allò de “los amigos de mis amigos son mis amigos” és mentida. Tots tenim exemples.
Parlo des de la perspectiva masculina. Perquè les amigues, entre elles, s’han fet mal, han plorat, s’han barallat, s’han perdonat, s’han felicitat l’aniversari, s’han dit el nom del porc, no s’han passat el xicot. Aquestes són algunes de les coses que han d’haver passat perquè una sigui realment amiga de l’altra.
Nosaltres no. Jo mai m’he barallat amb els meus amics, i per tant no ens hem perdonat. No ens hem fet mal. Si no ens ha agradat alguna cosa, ho hem dit al mig d’un sopar per tal que tots fotessin cullerada amb l’objectiu de destrossar-lo entre rialles, acudits i vexacions. Eh! I tots tan contents i feliços. A més tots hem rebut. I mai ens hem emprenyat.
A més, quan un partia peres amb una noia, l’objectiu era aconseguir que s’emboliqués amb el teu amic. No ens feia res. És més, ens feia gràcia. Molava. Recordo una noia de la meva classe de la Universitat d’inicials Currículum Vitae , amb la que vaig acabar una de les relacions que ens unia (en teníem vàries: érem companys, érem amics,...) . Per convèncer un amic meu d’inicials Procter & Gamble perquè vingués a una festa a Barcelona, i això que ell no sortia del ghetto de Castelldefels, li vaig dir que si m’acompanyava, segur que es lligaria la cv. Va venir i es van lligar unes hores. I tan amics. Et diria que més fins i tot.
Ara, la manera que tinc per saber si un és amic meu o no, és quan em trobo amb algú amb el que vaig tenir molta relació, però que ara feia anys que no ens vèiem. Si no saps què dir, és que no és amic teu. Si sembla que fa 10 dies que no sabeu res l’un de l’altre, i la conversa és fluida, rieu i gesticuleu, el pots considerar amic teu.
Per la vida que portem, no ens veiem ni cada setmana, ni cada mes, ni cada trimestre. Però quan ens veiem, tot segueix igual. Ens posem al corrent dels esdeveniments, però res forçat. Tal i com està el món avui dia, no sabeu l’ il·lusió que em fa saber que encara mantinc el gruix dels meus amics de tota la vida, els del cole. Sento que d’aquesta manera les meves arrels encara estan vives. Que n’he afegit de noves com un excompany de feina, només un, o com uns pares de la guarderia, però que la base la tinc ferma.
Per això no em preocupa no saber res durant temps del meu amics planetaris qm, jm, pg i els satèl·lits rr, xp, sg.
A veure si ens veiem aviat, òstia!
04 de maig 2007
Trenta-cinc
Avui fa 35 anys que vaig néixer.
El meu aniversari no m'ha fet mai molta il·lusió. Si fos una noia segurament si perquè en general a les noies els en fa més. Se senten especials, s'arreglen, gaudeixen dels mails que reben, de les constants trucades... Jo no. I no em sento diferent. De fet sempre he raonat que hauria de ser un dia especial pels meus pares. A mi em fa molta il·lusió l'aniversari de les nenes. Jo vaig decidir tenir fills però jo sol no vaig decidir néixer.
No recordo l'aniversari més especial que he tingut. Tots han estat similars, per etapes i èpoques. De petit recordo tota la família a casa meva, a l'àtic, celebrant-ho amb un pastís immens de maduixes i nata. Un dels primers regals va ser un despertador que em va portar la tieta Montse. Me'l va donar al rebedor, que separava la zona del menjador, cuina i lavabo, de la zona de les habitacions.
Aquest rebedor ens va fer molta por durant una setmana. La veïna del davant es va morir de càncer de mama i sa mare, que vivia amb ells va estar plorant i cridant molt. A mon germà i a mi ens feia una por passar per allà, que passàvem corrents. Com si hi hagués un monstre!
Ja de més gran, la il·lusió era sortir amb els amics, tot i que la nit que ho celebràvem era igual que les anteriors o posteriors. Fèiem un bàsquet el dissabte al matí, sopàvem i anàvem al Marina. Després jo cap a casa i ells a la discoteca. Només canviava una cosa. Aquest dia, tenia l'absurda esperança que la nit fos diferent gràcies a l'entendriment d'alguna de les noies del grup.
El d'aquest any, aquest trenta-cinc el recordaré per la tristesa que m'acompanya fa mesos. No tinc tantes ganes de riure, de fer bromes, de festa. Molts factors hi ha ajudat. Suposo que ser moderat, no agressiu, empàtic, el tenir paciència en situacions diferents i violentes, fa que et ressenteixis per una altra banda.
I ara tinc el sentit de l'humor i l'alegria ressentits. No ho he perdut, només estic en hores baixes. Puntualment hi ha hagut coses i situacions que em fan il·luminar el cor, l'ànima i conseqüentment la cara.
Espero tornar a ser el d'abans, així no em reconec. Vull estar alegre, bromista, animador. Per això necessito que tot torni a la normalitat amb la que sempre he viscut, la meva normalitat i estabilitat. Amb variacions, si, però no innecessàries ni dràstiques. Sense excessos ni incoherències. Amb sentit comú.
Però tot sol no podré assolir-ho.
El meu aniversari no m'ha fet mai molta il·lusió. Si fos una noia segurament si perquè en general a les noies els en fa més. Se senten especials, s'arreglen, gaudeixen dels mails que reben, de les constants trucades... Jo no. I no em sento diferent. De fet sempre he raonat que hauria de ser un dia especial pels meus pares. A mi em fa molta il·lusió l'aniversari de les nenes. Jo vaig decidir tenir fills però jo sol no vaig decidir néixer.
No recordo l'aniversari més especial que he tingut. Tots han estat similars, per etapes i èpoques. De petit recordo tota la família a casa meva, a l'àtic, celebrant-ho amb un pastís immens de maduixes i nata. Un dels primers regals va ser un despertador que em va portar la tieta Montse. Me'l va donar al rebedor, que separava la zona del menjador, cuina i lavabo, de la zona de les habitacions.
Aquest rebedor ens va fer molta por durant una setmana. La veïna del davant es va morir de càncer de mama i sa mare, que vivia amb ells va estar plorant i cridant molt. A mon germà i a mi ens feia una por passar per allà, que passàvem corrents. Com si hi hagués un monstre!
Ja de més gran, la il·lusió era sortir amb els amics, tot i que la nit que ho celebràvem era igual que les anteriors o posteriors. Fèiem un bàsquet el dissabte al matí, sopàvem i anàvem al Marina. Després jo cap a casa i ells a la discoteca. Només canviava una cosa. Aquest dia, tenia l'absurda esperança que la nit fos diferent gràcies a l'entendriment d'alguna de les noies del grup.
El d'aquest any, aquest trenta-cinc el recordaré per la tristesa que m'acompanya fa mesos. No tinc tantes ganes de riure, de fer bromes, de festa. Molts factors hi ha ajudat. Suposo que ser moderat, no agressiu, empàtic, el tenir paciència en situacions diferents i violentes, fa que et ressenteixis per una altra banda.
I ara tinc el sentit de l'humor i l'alegria ressentits. No ho he perdut, només estic en hores baixes. Puntualment hi ha hagut coses i situacions que em fan il·luminar el cor, l'ànima i conseqüentment la cara.
Espero tornar a ser el d'abans, així no em reconec. Vull estar alegre, bromista, animador. Per això necessito que tot torni a la normalitat amb la que sempre he viscut, la meva normalitat i estabilitat. Amb variacions, si, però no innecessàries ni dràstiques. Sense excessos ni incoherències. Amb sentit comú.
Però tot sol no podré assolir-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)