- Hello and welcome to United States. Please, what’s your name?, em va demanar en Jeff Fadiman, un dels professors que vaig tenir a la San José State University, a Califòrnia (USA).
- Hello, my name is “Davit”, vaig contestar.
Vaig veure cares estranyes i un altre alumne va preguntar que com s’escrivia. Vaig sortir a la pissarra i vaig escriure D-A-V-I-D.
Es va sentir un sospir d’alleugeriment grandiós a tota la classe. Semblava que els havia tret un pes de sobre als més de trenta companys. Llavors l’alumne que preguntà va dir:
- Ooohhh (en anglès ooouu), ok Deivit.
- No, no. No em dic Deivit, em dic “Davit”. I vaig escriure el següent: Da-vid = Da-beat, que és una transcripció sense sentit de com es pronuncia.
Però el tio insistia en dir-me Deivit. Vaig tenir sort perquè al preguntar-li que com es deia ell, em va dir tot orgullós:
- My name is Georges.
- Ok. A partir d’ara jo et diré Jordi, li vaig dir amb un somriure amable. Penseu que era el primer dia de classe, en anglès, en un país al que acabava d’arribar (feia 4 dies)i era massa aviat per caure malament.
- Jor.... what, va exclamar
- Joooor......diiiiiii, apa com si tingués un anyet i l’estés ensenyant a dir paaaaa....paaaaaa
- Nooo, em dic Georges.
- Doncs si tu et dius Georges, jo em dic Da-beat (Davit)
- Got it (ho he entès, ja ho he captat)
- Nice to meet you Georges (encantat d’haver-te conegut Georges), li vaig dir entre una rialla general.
A partir d’aquí em va ser més fàcil explicar a la gent que era Catalunya i el sentiment de ser català i prou. Fins i tot vaig fer una conferència (la primera de la meva vida) a un grup d’estudiants.
Tot i que el més divertit d’aquell dia va ser quan li va tocar dir el nom a un grup d’asiàtics de la classe. Quan la xinesa del meu costat es va aixecar i va dir que es deia Jennifer, no us imagineu com vam riure. Va home va, una xinesa que es diu Jennifer. Llavors ens va dir el seu nom de veritat i ens vam cagar a sobre. Perquè recordar-ne un està bé, però amb l’intercultural que era la classe vaig haver d’aprendre’n uns quants de xinesos, japonesos, coreans, vietnamites.... Ja no en recordo cap.
18 d’octubre 2007
14 d’octubre 2007
La mama
Avui la mama fa 60 anys. Seixanta no és molt, i menys per una persona amb tanta vitalitat com la mama. Quan tanco els ulls i la veig, sempre sempre la veig contenta, o fent-ho veure, organitzant, preparant, pensant, preveient, coordinant.... I no només a casa. A fora tothom se'n fia perquè tothom sap que llavors tot sortirà bé.
Mama, sempre has obert els braços quan nosaltres, els teus nens, hem necessitat una abraçada. Tot i que també hem pogut veure i tastar com imitaves al Zorro. No ho recordes? Si dona, amb el plumero feies zas zas. I ja ens tenies acollonits.
El teu cor sempre ens ha comprès i perdonat. Els teus ulls sensibles i amables s'han endurit quan hem necessitat una lliçó. Això sí, sempre amb un "carinyo, ho dic pel teu bé. Soc ta mare i crec que t'ho haig de dir perquè t'estimo".
La teva força i el teu amor ens ha dirigit per la vida i ens ha donat les ales que necessitàvem per volar. Que bé m'ha anat fer-te de secretari, que bé m'ha anat que m'enviessis a Paris, que bé m'ha anat el fer de professor. Sempre perquè pensaves que m'aniria bé per la vida. I així ha estat.
No sense patir però. Recordo quan arribava de fer una volta amb els amics i em feies un petó alhora que m'ensumaves per si feia olor a fum. I com que sempre en feia, em deies: Has fumat?. no mama, vinc d'una discoteca.
La millor però va ser una vegada que vaig arribar a la nit, i estaves dormint al meu llit. Vaig pensar que no volia sentir el sermó i em vaig posar al llit amb el papa. Però a la que es va girar i es va posar de cara a mi, vaig afrontar la situació i et vaig despertar. No hi va haver sermó.
Sempre patint. Encara ara. Si vinc un dia a casa per sorpresa i pel que sigui heu de marxar, ja te'n vas preocupada perquè no ens has dedicat el temps necessari. Mama, no et preocupis més, ja és hora que caminem sense xarxa. No cal que ens demanis hora al metge, ni que pateixis tant i tant.
Sé que no faràs cas.
De tots és sabut que no soc una persona que demostri massa els sentiments, no dic t'estimo tant sovint com sé que s'hauria de dir. Potser una ocasió com aquesta s'ho mereix.
Mira mama, a l'amor de la meva vida l'estimaré més que a ningú. A la meva dona l'estimaré el que millor sabré. Però a tu, mama, t'estimaré més temps que a ningú.
Felicitats mama. T'estimo molt.
Davit
Mama, sempre has obert els braços quan nosaltres, els teus nens, hem necessitat una abraçada. Tot i que també hem pogut veure i tastar com imitaves al Zorro. No ho recordes? Si dona, amb el plumero feies zas zas. I ja ens tenies acollonits.
El teu cor sempre ens ha comprès i perdonat. Els teus ulls sensibles i amables s'han endurit quan hem necessitat una lliçó. Això sí, sempre amb un "carinyo, ho dic pel teu bé. Soc ta mare i crec que t'ho haig de dir perquè t'estimo".
La teva força i el teu amor ens ha dirigit per la vida i ens ha donat les ales que necessitàvem per volar. Que bé m'ha anat fer-te de secretari, que bé m'ha anat que m'enviessis a Paris, que bé m'ha anat el fer de professor. Sempre perquè pensaves que m'aniria bé per la vida. I així ha estat.
No sense patir però. Recordo quan arribava de fer una volta amb els amics i em feies un petó alhora que m'ensumaves per si feia olor a fum. I com que sempre en feia, em deies: Has fumat?. no mama, vinc d'una discoteca.
La millor però va ser una vegada que vaig arribar a la nit, i estaves dormint al meu llit. Vaig pensar que no volia sentir el sermó i em vaig posar al llit amb el papa. Però a la que es va girar i es va posar de cara a mi, vaig afrontar la situació i et vaig despertar. No hi va haver sermó.
Sempre patint. Encara ara. Si vinc un dia a casa per sorpresa i pel que sigui heu de marxar, ja te'n vas preocupada perquè no ens has dedicat el temps necessari. Mama, no et preocupis més, ja és hora que caminem sense xarxa. No cal que ens demanis hora al metge, ni que pateixis tant i tant.
Sé que no faràs cas.
De tots és sabut que no soc una persona que demostri massa els sentiments, no dic t'estimo tant sovint com sé que s'hauria de dir. Potser una ocasió com aquesta s'ho mereix.
Mira mama, a l'amor de la meva vida l'estimaré més que a ningú. A la meva dona l'estimaré el que millor sabré. Però a tu, mama, t'estimaré més temps que a ningú.
Felicitats mama. T'estimo molt.
Davit
05 d’octubre 2007
Madre superiora
A la regió de Puglia (pronunciat Pulla) al sud d'Itàlia, hi ha un convent en el que només hi viuen l'abadessa que el va fundar, de 80 anys, i dues monges de clausura de quasi 70.
Pensava que aquesta gent, totes les persones relacionades amb l'església i l'entrega a Déu, són persones de pau, d'ajuda al "prójimu", etcètera etcètera.
Però es veu que al final tot cansa. Aquest estiu, durant un sopar la monja abadessa va llegir uns passatges de la Bíblia. Fins aquí bé. Quan va acabar, les monges van llegir un altre passatge però en un to exageradament alt, segons l'apreciació de l'abadessa, que les va cridar a l'ordre, instant-les a que l'escena no es repetís més.
El sopar va seguir el seu curs, imagino que com sempre, en silenci absolut. El cas és que més tard, quan es van retirar, les dues monges van anar a la cel·la/habitació de l'abadessa, de la jefa, i la van currar.
Jajajajajajaja, si si, la van estomacar. Es veu que n'estaven fins al capdamunt de les tonteries de la vella fundadora. Què fort, em sembla súper fort. Potser és perquè al ser de la regió de Bulla...
Jo pensava que les monges (mongetes, carinyosament) tenien una paciència de ferro.
Quan jo era més petit, en general les trobava amables, amb molta paciència per tractar amb gamberros com nosaltres, sempre amb bones paraules per endreçar-nos en el camí correcte.
Potser quan els que anaven al col·legi de les monges, marxaven a casa, les monges començaven a perseguir-ne alguna per fer-li la vaca, o li tiraven arròs amb un boli bic, o pitjor encara, la cremaven amb ciris. Noooo, això no pot ser. S'hagués sabut abans, oi?
O no hi ha més notícies destacables, o potser la bogeria en la que fa temps ha entrat la societat, també ha arribat en una franquícia del Senyor.
Déu meu, on anirem a parar!!
Pensava que aquesta gent, totes les persones relacionades amb l'església i l'entrega a Déu, són persones de pau, d'ajuda al "prójimu", etcètera etcètera.
Però es veu que al final tot cansa. Aquest estiu, durant un sopar la monja abadessa va llegir uns passatges de la Bíblia. Fins aquí bé. Quan va acabar, les monges van llegir un altre passatge però en un to exageradament alt, segons l'apreciació de l'abadessa, que les va cridar a l'ordre, instant-les a que l'escena no es repetís més.
El sopar va seguir el seu curs, imagino que com sempre, en silenci absolut. El cas és que més tard, quan es van retirar, les dues monges van anar a la cel·la/habitació de l'abadessa, de la jefa, i la van currar.
Jajajajajajaja, si si, la van estomacar. Es veu que n'estaven fins al capdamunt de les tonteries de la vella fundadora. Què fort, em sembla súper fort. Potser és perquè al ser de la regió de Bulla...
Jo pensava que les monges (mongetes, carinyosament) tenien una paciència de ferro.
Quan jo era més petit, en general les trobava amables, amb molta paciència per tractar amb gamberros com nosaltres, sempre amb bones paraules per endreçar-nos en el camí correcte.
Potser quan els que anaven al col·legi de les monges, marxaven a casa, les monges començaven a perseguir-ne alguna per fer-li la vaca, o li tiraven arròs amb un boli bic, o pitjor encara, la cremaven amb ciris. Noooo, això no pot ser. S'hagués sabut abans, oi?
O no hi ha més notícies destacables, o potser la bogeria en la que fa temps ha entrat la societat, també ha arribat en una franquícia del Senyor.
Déu meu, on anirem a parar!!
01 d’octubre 2007
Suposava massa
Diumenge al matí. Quarts de nou. Vaig a buscar el diari i a fer un cafè amb llet, com sempre. Vaig a La Boulangerie on hi ha dues dependentes sud-americanes. Sempre demano un cafè amb llet i una ensaïmada per emportar, per la Cristina, que li agraden molt.
Són una mica antipàtiques les noies. Potser perquè els parlo en català, imagino. Entra un senyor amb ulleres de sol, barret de palla, sabates de reixa…. D’uns 75 anys i castellà, castellà. És més, espanyolíssim.
- PONME UN CORTAO
- No me grite por favor que ya le oigo
- NO ME GRITE NO ME GRITE!!!!. CALLATE LA BOCA NO SEA QUE TE ENTRE DOLOR EN LA GARGANTA.
Jo estava a costat, vaig demanar el de sempre, en català, i el senyor em va mirar de dalt a baix, estranyat.
Quan acaba, va cap a l’entrada per pagar i demanar una barra de pa.
- QUEDATE AHI QUIETA QUE QUIERO PAN. PONME ESE DE AHI. NO COÑO, ESE NO, EL OTRO MAS BLANCO.
Molt maleducat. Gruller. Una de les noies, la més encarregada li va dir educadament que era la última vegada que els demanava res cridant i faltant al respecte. Que la propera vegada no li servirien res.
L’home es va indignar i va seguir cridant. Jo ja estava nerviós i veia que havia de fer alguna cosa. Vaig aixecar el braç i li vaig dir:
- Escolti, tranquil eh, tranquil, mentre li feia amb el braç el gest de calmar-se.
- PERO SI YO NO....
- Tranquil li he dit, m’ha sentit, tranquil·litzi’s sisplau.
L’home va marxar. Jo estava convençut que les dues dependentes em donarien les gràcies, que parlaríem breument sobre el senyor. Res, pensava en una conversa que anés més enllà de demanar cafè i dir Em cobres?
Però no, no em van dir res. Res de res. Em va estranyar de veritat.
Un senyor mal educat que tracta fatal als immigrants, que pensa que estan allà per servir “a los del país”, que no cap mena de respecte. Estic segur que també deu tractar així als que parlen català.
Pensava que comentant-los tot això potser haguessin entès perquè sempre parlo en català, que ho faig primer perquè és el meu idioma i segon per ajudar-los a sentir-lo, perquè mica en mica estiguin més segurs de si mateixos i en definitiva més integrats.
Amb mi em va anar molt bé quan tothom em parlava en anglès a Estats Units, fins i tot els mexicans. Clar, que jo tenia clar que volia aprendre’l bé i per això els vaig obligar a fer-ho.
No vaig ser tan còmode com són fan la majoria d’immigrants castellanoparlants.
Són una mica antipàtiques les noies. Potser perquè els parlo en català, imagino. Entra un senyor amb ulleres de sol, barret de palla, sabates de reixa…. D’uns 75 anys i castellà, castellà. És més, espanyolíssim.
- PONME UN CORTAO
- No me grite por favor que ya le oigo
- NO ME GRITE NO ME GRITE!!!!. CALLATE LA BOCA NO SEA QUE TE ENTRE DOLOR EN LA GARGANTA.
Jo estava a costat, vaig demanar el de sempre, en català, i el senyor em va mirar de dalt a baix, estranyat.
Quan acaba, va cap a l’entrada per pagar i demanar una barra de pa.
- QUEDATE AHI QUIETA QUE QUIERO PAN. PONME ESE DE AHI. NO COÑO, ESE NO, EL OTRO MAS BLANCO.
Molt maleducat. Gruller. Una de les noies, la més encarregada li va dir educadament que era la última vegada que els demanava res cridant i faltant al respecte. Que la propera vegada no li servirien res.
L’home es va indignar i va seguir cridant. Jo ja estava nerviós i veia que havia de fer alguna cosa. Vaig aixecar el braç i li vaig dir:
- Escolti, tranquil eh, tranquil, mentre li feia amb el braç el gest de calmar-se.
- PERO SI YO NO....
- Tranquil li he dit, m’ha sentit, tranquil·litzi’s sisplau.
L’home va marxar. Jo estava convençut que les dues dependentes em donarien les gràcies, que parlaríem breument sobre el senyor. Res, pensava en una conversa que anés més enllà de demanar cafè i dir Em cobres?
Però no, no em van dir res. Res de res. Em va estranyar de veritat.
Un senyor mal educat que tracta fatal als immigrants, que pensa que estan allà per servir “a los del país”, que no cap mena de respecte. Estic segur que també deu tractar així als que parlen català.
Pensava que comentant-los tot això potser haguessin entès perquè sempre parlo en català, que ho faig primer perquè és el meu idioma i segon per ajudar-los a sentir-lo, perquè mica en mica estiguin més segurs de si mateixos i en definitiva més integrats.
Amb mi em va anar molt bé quan tothom em parlava en anglès a Estats Units, fins i tot els mexicans. Clar, que jo tenia clar que volia aprendre’l bé i per això els vaig obligar a fer-ho.
No vaig ser tan còmode com són fan la majoria d’immigrants castellanoparlants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)