No siguis com la tònica!

Hi ha gent que algun cop m'ha retret que no hagi penjat la bandera de Catalunya l'onze de setembre. Jo sóc català tot l'any, contesto. Insiteixo en què jo visc en català, és dura la feina, no és fàcil, però no em deixo vèncer.

M'és igual si el cambrer parla castellà o si l'àrbitre dels dilluns és de Perú o si el contricant del torneig és argentí. Si em parlen en castellà perquè és la seva llengua, jo els constesto en català perquè és la meva. I no passa res. Perquè haig de pressuposar que no m'entendran? I si han nascut aquí? Sempre ens entenem. I si no ho entenen, m'ho fan saber. Si m'ho fan saber educadament fantàstic. Però com que sovint és de males maneres fa que algun cop ho hagi posat en dubte (vegeu Quina cara que tinc!)

Tu ets dels que diuen que canvia d'idioma per si un cas no entenen el català? Espero que no perquè llavors no ajudes. Si és que vols ajudar. Perquè sento molta gent declarar-se super catalana, independentista fins i tot, i que canvia immediatament al castellà. Però perquè et baixes els pantalons.

Si quan estàs convençut d'una cosa, si els teus pensaments són ferms no canvies, i el què fas és buscar alternatives, o esperar. De veritat que només hi ha 50 mil persones al nostre país que vulguin llegir el darrer llibre del Dan Brown en català? O ho pregunto al revés, quanta gent diu ser nacionalista d'entre els compradors del mateix llibre en edició castellana i amb una tirada d'1 milió d'exemplars? No és un xic desequilibrat tot plegat? Perquè aquesta diferència en les eleccions no és tant acusada.

Si demano Coca-cola i tenen Pepsi, demano una altra cosa. Però si demano una tònica, tant me fot si és Schweppes o Nordic Mist o Finley. Però la trascendència pel país no és la mateixa.

Si dius que només ets català, n'has de ser tot l'any.
I si no ho fas, calla.

Informació

Saps què? hi aniré caminant, va pensar. Estava força lluny però era l’excusa per visitar botigues que es trobava de camí al destí, algunes de noves i d’altres que feia temps que volia revisitar, per inspirar-se. Li encanta entrar, veure coses que s’hi venen per després provar de fer-ho a casa a la seva manera. S’hi mira molt amb els diners. Ja fa temps va veure una prestatgeria que simulava ser un llibre. Ja en tenia quatre a punt de passar per caixa quan va veure que cadascun costava 33 euros. Ni parlar-ne, això ho faré jo. Tal dit tal fet.

El cap de setmana va agafar uns prestatges que tenia guardats (ell ho guarda quasi tot, per si un cas), els va mirar i va veure que si els tallava pels extrems a 21cm de distància, d’un en feia dos i que li feien el fet. Només faltava decorar-los amb alguna coberta de llibre impresa o agafar del típic llibre antic que en portava una per protegir les cobertes dures. Fantàstic, li va quedar tant bé que més d’un ho havia comentat a casa. Ahir va tallar els altres 4 prestatges per tenir-ne 8 més i així posar molts llibres interessant que té a casa i que ara que ha après a llegir, li agradarà tenir a mà.

És molt gratificant aprendre a llegir arribant als qu.. més enllà de la trentena.

Després d’1.7km segons el gúguelmaps i diverses converses mòbils sempre sota uns amenaçadors núvols, es creuen al seu camí dues persones que treballen en una ràdio famosa amb qui va compartir 1.6km més. La seva tècnica és implacable. Dissimular al màxim. Mirar edificis, aparadors i persones. El més important però és saber cap on bufa el vent. L’objectiu és que alguna de les orelles faci com de boca de metro a les ones sonores, així no cal que els miri per sentir-ho tot. Han ajudat molt els auriculars. Quan els porta, la gent pensa que escolta música però de vegades noooooooooo.

És el tipus de persona que pensa que qualsevol informació pot ser útil. No se sap mai, diu sovint. Que si els col·laboradors amunt, que si la secció avall, que si els de l’altre ràdio tal, que si els del diari qual, que si la les motos, que si cotxes... En fi, molta informació en principi privada però que escoltada durant més d’un quilòmetre i mig et dona potser una idea millor de com és la persona que s’amaga darrera el micro.

Encara no sap perquè li agrada escoltar tant. Sempre pensa que aquella informació per estúpida que sigui la pot vendre, que pot trucar a un diari i dir "tinc informació de tal persona. Quant pagueu?"

Això era dimarts passat. I avui ha estat escoltant com parlaven i rajaven dels jugadors d'un equip de futbol de primera divisió dues persones que hi treballen. D'acord, són els utilleros però és informació. Que si els jugadors són com són, que es creuen Déus, que són uns mal educats... En definitiva, que no és oro tot el ca reluse. Ha pensat en trucar a la ràdio, si, la dels dos de l'altre dia i entrar en directe per explicar-ho. Ha imaginat que el convidaven a anar-hi en persona, que hi anava i en un dels seus dies inspirats, el contractaven i passava a ser de cop i volta un periodista esportiu o col·laborador del magazine de tarda fent imitacions o explicant coses divertides....

Hi ha qui li diu que hauria d'enviar alguns dels seus escrits als diaris. O que escrigui un llibre.

Però si no tinc cap padrí?, diu. Em consta que un dia va enviar diversos escrits graciosos a la web d'una sit-com que demanaven guions i idees, sense resposta.

Seguirà escoltant i guardant informació.

Per si un cas.

I duro!

Podem parlar molts idiomes però la meva llengua no entrarà a la teva boca, he dit avui

Ni a la boca ni al cervell, perquè és justeta. No hi ha manera que ho entenguin. No sé quants cops ho he comentat, però no paren. I duro, vinga va, un cop més. Un alemany, perquè parla alemany? Per tocar la pera? Que jo no parlo català, no penso en català, no visc en català per tocar els pebrots, collons. Que jo sóc català t'agradi o no.

Fa molt de temps va obsequiar-nos amb un Por cierto, ha sido un placer poder hablar contigo por facebook, si lo hacéis TODO en catalán no voy a poder seguiros... que os cunda!!. I ahir quan escrivint en passat se'm va colar una v en lloc d'una b, malgrat trobar l'error en rellegir-ho, em va cascar alguna cosa com Esto del catalán os hace más mal que bien.

Ole ole i ole.

Li insinuaré que es faci política que em sembla que aquesta si que estará por la lavor de mandar a tomar pol culo estos polacos y que nos dejen tranquilos a todos los españ·ñoles, joder.

Una birra!

Cada dia 10 homes es reuneixen en un bar per xerrar i beure cervesa, i es gasten 100€.

Es posen d'acord per pagar de manera proporcional, quedant més o menys així segons l'escala de riquesa i ingressos de cadascú:

Els primers 4 homes (el més pobres) no paguen res.
El 5è paga 1€.
El 6è paga 3€.
El 7è paga 7€.
El 8è paga 12€.
El 9è paga 18€.
El 10è (el més ric) paga 59€.

Des de llavors tots es divertien i mantenien l'acord entre ells fins que un dia l'amo del bar els posà en un problema: "Com que sou tan bons clients, us reduiré el cost de les cerveses en 20€. A partir d'ara us costaran 80€"

El grup va decidir seguir pagant de la mateixa manera que fins llavors, mantenint les mateixes proporcions. Els 4 primers seguien bevent gratis i per tant la rebaixa no els afectava en absolut.

Però què passava amb els altres sis bevedors, els que realment pagaven el compte? Com s'havien de repartir els 20€ de rebaixa per tal que rebessin una part justa?

Van calcular que els 20€ dividits entre els 6 representava 3,33€ per barba, però si restaven això a cadascun d'ells, llavors el 5è i 6è homes estarien cobrant per beure, ja que un pagava fins llavors 1€ i l'altre 3€.

Llavors el barman va suggerir que seria just reduir el compte de cadascun en la mateixa proporció i va calcular la quantitat que haurien de pagar.
El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d'estalvi).
El 6è pagaria aa 2€ en lloc de 3€: (estalvi 33%)
El 7è pagaria 5€ en lloc de 7€: (estalvi 28%).
El 8è pagaria 9€ en lloc de 12€: (estalvi 25%).
El 9è pagaria 14€ en lloc de 18€: (estalvi 22%).
El 10è pagaria 49€ en lloc de 59€: (estalvi 16%).

Tots sis bevedors estaven ara en una situació millor que la d'abans. Els primers quatre seguien bevent gratis i ara el cinquè també. Però un cop for del bar, van començar a comparar el que estaven estalviant.

"Jo només he rebut un euro dels 20€ estalviats," va dir el 6è home. I assenyalant al 10è va dir: "Però ell n'ha rebut 10!"
"Si, és cert," va dir el 5è home. "Jo també només he estalviat 1€; és injust que ell rebi deu vegades més que jo."
"És veritat!!" , exclamà el 7è home. "Perquè rep ell 10€ de rebaixa quant jo només en rebo 2? Els rics sempre reben més beneficis!"

"Un moment!", van cridar els quatre primers a la vegada. "Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota als pobres!"
Els nou homes van envoltar al 10è i li van fotre una pallissa.

La nit següent el 10è home no va anar a beure i els nous homes van seure i beure cerveses sense ell. Però a l'hora de pagar el compte van descobrir que entre tots no reunien els diners suficients per pagar ni tan sols la MEITAT del compte.

Els que més paguen són els que més riquesa produeixen i en conseqüència haurien de gaudir de majors avantatges. La comunitat que més impostos paga són els que haurien de rebre majors beneficis. Amb impostos alts i atacant-los per ser els que més produeixen, el més probable és que no apareguin mai més.

Segur que bevent en un altre bar on l'atmosfera sigui un xic més amigable, s'hi trobarien millor.

Oi que m'entens?

Com que adéu?

Eh, eh tu, tio, saluda'm no?
Que és això de veure'm i dir "déu" i prou?

No sé en quin ordre d'importància però el fet és que:
1. Fa temps que no ens veiem
2. Estic al teu poble on no hi havia anat mai
3. Hem treballat junts a Paris
4. Hem sopat més d'una i dues vegades plegats.
5. Vas llogar-me el teu carnet del Barça durant uns 5 anys.

I em tractes com un cagarro? Si si, una caqueta al mig del carrer. Em mires i passes de llarg? Escolta, que tinc sentiments. Potser si el cagarro és teu te'l mires més, no ho nego. No pretenc que em toquis si vols, però tenim mala memòria o què? Es veu que qualsevol punt dels cinc, no és gens important per a tu. El primer deu ser un pet, l'altre una llufa i tot plegat un cagarro. Què passa, que sóc un pringat per a tu? Com que ets president d'un club i et va superbé a la vida, jolines, ia no pots pal·là am un ca esssss menus ca tu, u què? O és que t'ha tornat diferent?

Vint anys enrere crec que va ser la meva tieta que em va regalar un boli Montblanc. Jo pensava que molava molt, que era super aksclussiu, saps. Fins que et vaig conèixer. D'acord jo mai tindré a més del boli una ploma Montblanc, un llapis Montblanc, una goma d'esborrar Montblanc, un fluorescent Montblanc, una funda per a cada cosa Montblanc i una de global per a tot, també Montblanc.

Això si, els meus cagarros són Montblanc.

Serà un moment!

Un dia que vaig a treballar en cotxe veig aquest taxi parat just davant d'on acostumo a prendre'm un cafè abans de pujar quatre carrers fins la feina.

Al cap d'un temps, surto de l'estació i quan arribo a la porta del bar, me'l torno a trobar. I entro a fer el cafè. Vaig llegint un diari fins que sento: Bueno, me voy a seguir con el tas·si.

La tas·sista estava allà tranquil·lament prenent un cafè. Tranquil·lament perquè vam coincidir al bar uns vint minuts.

Jo aquestes coses no puc fer-les, no en sabré mai, sóc massa prudent, penso que molestaré a la gent, que són coses que no s'han de fer. Més que Davit m'havien d'haver posat Prudenci.

I no només passa aquí això. Quan estava a Paris treballant, un dia tornant de festa vam agafar un taxi, ja que malgrat haver-ho fet sovint a peu, tornar del barri 2 al 14 era un tros important. Vaig dir-li al taxista quina ruta havia de fer i així evitar voltes innecessàries i estalviar francs. Val a dir que era un negre d'aquells imponents i que per aquí no en circulaven molts. Vaig tenir por, ho reconec, però anava acompanyat i eren temps on l'objectiu era fer gols.

En un moment donat, el taxista atura el cotxe, obre la porta, baixa sense dir res, ni mirar-nos, s'acosta al badulake de l'època, compra tabac, fa petar la xerrada uns minuts i torna al cotxe.
Mentre els meus acompanyants se'n feien creus, jo sabia que li havia de dir alguna cosa, li havia de retreure aquesta actitud tan sobrada. Si ens hagués dit el típic serà un moment! doncs tira, però sense dir ni ase? Això si que no. No ho podia permetre.

Messié, escuse muà. Fem aquest trajecte quasi cada dia i sempre paguem 20 francs i vostè s'ha parat sense ni tan sols aturar el taxímetre.

Quan encara quedaven quatre carrers ben bons per arribar a l'hotel, en un gest brusc i agressiu, a aturar-lo. Ni ens va mirar, ni va dir res. Potser tampoc va notar la olor a caqueta que m'havia fet a sobre. Sincerament, ho vaig fer perquè amb els diners no s'hi juga, collons que sóc català i és un tema que ens toca molt la pera.

Aquell dia vaig poder jugar la prèvia de la Champions!

Aah, vale

Experiència 1. (uns 15 cops)
Tienes una llamada
De parte?
De pese grin
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale

Oye, cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar.
Aaaah, vale.

Experiència 2. (3 cops)
Tienes una llamada
Quien es?
Me dijo que es personal
Ok, pásamela
David?
Si, qui ets?
Daavid, soy tu madre
Perdoni, per qui demana?
Pel David tal
Ah no, jo sóc el seu company, el Davit qual. Esperi que li passo
Gracias

Experiència 3. (uns 34 cops)
Tienes una llamada
De parte?
Es el fotografo
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale


Necessito ajuda. Em podeu dir on és el problema, o com ho haig de transmetre? Hi ha alguna paraula molt erudita en la frase:

"Cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar"