Un cop més.

Arriba a casa dient que no es troba bé. Té febre. La seva dona li diu que prengui alguna cosa per fer baixar la febre i es posa al llit. L'endemà s'aixeca una mica marejat. Va al metge. I al migdia ja és mort. Meningitis fulminant.

De veritat que no hi ha gent pitjor per atacar? Segueixo sense entendre com s'aplica aquest odiós "atzar". Ja ho vaig escriure fa quasi 3 anys (vegeu ELL) i en tot aquest temps ha seguit passant el mateix.

Avui he sentit la segona notícia d'uns okupes, de gent violenta i perillosa que entra en cases alienes i fa passar un calvari a gent bona i normal. No els podria passar a ells tot això? Perquè si ets dolent, t'haurien de passar coses dolentes. Vols dir que si a totes les persones dolentes els anés agafant atacs de cor no seria més útil per a la societat?

En casos com aquest sents aquelles collonades que sempre he sentit dir, i sempre dit quan es tracta de gent jove: era tan bona persona que Déu la volia tenir al seu costat. A cagar, ho sents, a cagar a la via. Les coses que no tenen explicació, que no es poden entendre, a la llarga fa que no te les creguis. Per això cada cop hi ha més gent que hi creu menys.

I això si que es pot explicar i entendre.

Frases amb mel

És l'hora de dinar. Estic a la barra. Sol. Llegint el diari. S'asseu una noia a costat meu. Agafa el telèfon mòbil i comença a parlar de manera estúpida, tapant-se la boca, però amb suficient volum per a la meva atenció. Em giro per veure quina cara posa. Coherent amb la manera de parlar. Amb boqueta de pinyó. No, pinyonet. Tot plegat molt ridícul. Va parlant. Bé, de fet sembla que estigui gemegant pels sons guturals que va emetent. Per un moment pensava que s'havia ennuegat amb un pinyol.

Em venen al cap altres persones, en aquest cas coneguts, que mútuament es deien bitxo, però no del que pica no, bitxo de bitxet, de personeta petita. Has de tenir un domini de les cordes vocals quasi professional. És molt dificil parlar així, és tota una tècnica. Tot plegat és com una sobredosi de mel que m'empalaga, tant parlat com sentit.

Una conversa tipus seria:

Hola carinyo, què com ha anat el matí? Molt bé, quan arribi a la tarda m'acompanyaràs allà. D'acord, així després baixem tranquil·lament, que no tenim pressa. Val, i també una amanida d'aquelles tan bones que prepares. Molt bé, un petó. Adéu.

Doncs ara digues-la amb aquest to estúpid que practiquen els que sembla ser que estan superenamorats i que pensen que si parlen així demostren que ho estan molt més. És molt dificil. D'entrada has de posar molts diminutius, això implica canviar carinyo per carinyet, tranquil·lament per tranquilets, amanida per amanideta i petó per petonet. Va, prova-ho!

La tarda del mateix dia. Tren. Pis superior. Home d'uns quaranta. PSP. No sé si jugant o mirant. Sona el seu mòbil. Riiiiing. Exclama. Mira el telèfon. Jooodeeeeeeeeeeeeeeeer, diu. Contesta. Hola carinyo, que tal estàs amor meu....val, doncs ara ens veiem, amanida perfecte, em ve molt de gust, vinga, un petonet, fins ara. Penja. Bufa. Bufa molt. Només fa que dir la F. Va dient que no amb el cap. Torna a agafar la PSP. Segueix el que estava fent.

Tots hi passem per aquesta fase? De veritat? Si tu ho dius. Va, desconnecta't. No, tu primer, va tu. Noooo, desconnecta't tu, jolines va en seriu, apaga. Vaaaa, apagaaaaa.

Helicòpter

Ahir vaig somiar que estava jugant de migcampista, feia una passada a l'espai a la banda dreta on Iniesta centrava i el davanter feia gol. A mida que avançava el partit el Cristiano es posava més nerviós i m'agafava del braç per impedir que corregués la banda. Arribem a la cantonada i llença la pilota a corner. Es queixa molt i l'àrbitre un cop més els fa cas i assenyala banda. Trèiem de banda i fem gol de cap. Toooooma, jo-de-te, a l'estil gran hermano. Al final guanyàvem 4 a 1. Potser estava suggestionat pel resultat de dissabte al vespre.

Doncs avui he tingut un accident d'helicòpter, com el del Rajoy i l'Aguirre. Estava fent una volta per sobre del camp del Madriz, com aquelles que fa la Guardia Civil en partits d'alta tensió. El fet és que portaven uns deu minuts jugant i perdien 0-2 i la gent marxava del camp emprenyada i no podien remuntar l'eliminatòria. Vam topar amb un remolí que ens va fer caure.

Òstia, els braços, no tinc braços! Anem al metge que segur que te'ls pot cosir. Que no collons, que no veus que ja no tenen sang. És igual, passo. El millor que puc fer és suïcidar-me. No fotis, Davit, com t'has de matar. Jo passo de viure sense braços. Si en tingués un com a mínim podria fer coses, però sense els dos. Jo passo. Ah, clar, potser si que tens raó.

Vaig començar a acomiadar-me de tots els amics que anava trobant, i plorava. He plorat de veritat, això si que ha estat real. Anava trobant amics mentre els deia el què havia passat i com ho solucionaria. Pujaré a l'helicòpter de nou i em deixaré caure des de ben amunt, o millor em tiro a la via del tren.

La solució final va ser la següent: com que sóc amic del metge forense i l'enterramorts de la meva zona, vaig pensar que els avisaria, els diria que vinguessin a casa meva, al somni la dels meus pares, i que quan estiguessin a punt de pujar a l'habitació, jo em dispararia un tret al cap.

I d'on he tret la pistola? Però si no tinc braços?

Hi ha algun psicoanalista a la sala?

Competir

Fa unes setmanes que jugo un campionat de l'esport de moda. El meu objectiu ha estat sempre fer esport, posar-me en una certa situació de tensió i conèixer nova gent amb la que en un futur poder jugar.

Històricament he jugat a tennis amb gent pitjor que jo però que m'han guanyat. Potser per això no he estat jugador professional. Començaven a fer deixadetes i collonades, i jo em creuava perquè allò no em divertia. Llavors m'ho prenia com un entrenament. Tot primers serveis i garrotades. El tio flipava. Era la manera de jo treure'n profit i que ell no s'ho passés bé. El que no permetia és que ell guanyés. Jo perdia, que era i és molt diferent.

Doncs diumenge em va tocar jugar amb dos ELEMENTS que ja us dic ara que no hi jugaré mai més, si depèn de mi. Escalfem, per dir alguna cosa, perquè el pàjaru que tenia davant només feia que passar pilotes putejant. Pujo a la xarxa per voleiar, i el tio vinga a fotre globus. El company, vinga a fer rebotar la piloteta dels pebrots contra dues parets. Ohhhh, tiu, ets superbo, em pots firmar un autògraf, IMBÈCIL? Ja quan vaig arribar pensava que no era ell doncs la indumentària que portava era més pròpia de jugar a futbol sala que a pàdel.

Ja sabíem que eren millors que nosaltres, molt millors, només cal veure els resultats. A qui nosaltres hem guanyat en tres sets i patint, ells els van cascar un sis dos sis un. Però bé, penses que t'ho passaràs bé. Insisteixo que és el meu objectiu principal.

Ens passen la pilota malament, aire sobrat, fallen una pilota i comencen a cridar. Cridar és el que havia d'haver fet jo, cridar un VÉS A LA MERDA, IMBÈCIL! Potser així hagués jugat més "sueltu". Primer set, 6-0. Segon set, 6-2. Fem un altre set o què, que tenim temps? Si si, juguem-ne un altre, IMBÈCIL. Doncs mira per on que ens vam posar 5-2 nostre i pilota de set. Però no em va donar la gana de guanyar a aquest dos imbècils. M'ho vaig prendre com un entrenament i ens van remuntar fins el 7-5. Hauríeu d'haver presenciat la seva actitud. Reien, es descollonaven quan fallaven, no no, jo crec que ha estat dolenta, doncs jo crec que bona, es contradeien ells dos. Bueno, tira dos más, total! TOTAL què IMBÈCIL, eh, total què? La benzinera, IMBÈCIL, què vols, que et tiri benzina total per sobre, o pel teu cotxe, perquè TOTAL, segur que et pots comprar un altre cotxe, oi?

Ara ja estic millor. Quan vaig arribar casa vaig fer dues de les prestatgeries que em faltaven (vegeu Informació), passar l'aspiradora, endreçar armaris, planxar, fer mates amb la Jana, i vaig poder treure'm de sobre tots els mals pensaments.

Sort que el Barça havia guanyat dissabte al vespre.