28 d’abril 2010

Porters

Fa dies que observo els porters que de camí a la feina em trobo. No sé quants en deuen quedar per les parts no altes de la ciutat. N'hi ha dos que estan sempre junts xerrant. Un està mirant com l'altre frega. Sempre frega el mateix tros, sempre amb la mateixa metodologia. Avui m'he fixat que quan ha acabat de deixar el seu tros net i polit, ha espolsat la fregona a l'arbre que té al davant i quan han caigut un parell de fils degut a l'edat i la feina feta que porta a sobre el pobre motxo, els ha agafat i llençat al carrer. Hòstia, jo pensava que la netedat la portava als gens i no, només és net en uns metres quadrats concrets.

L'altre que té una retirada a la família Marx, aprofita per fumar. Coincideixen en una cosa, en repassar els culs de les dones que van pujant carrer amunt.

Més endavant en trobo un altre que sempre està palplantat amb cara de bòxer que arriba en bici perquè l'edat li ho permet. Em va estranyar trobar-ne un de tan jove. I l'altre és el rei. Només fa que preguntar, parar la mà i demanar regals, galetetes del cafè, xocolata.....i també queixar-se, per tot i de tot i tothom. Aquesta si és la versió masculina del tòpic "ser una portera".

Però no només penso en aquests porters. Fa més d'una setmana que el porter en qui penso té noms i cognoms, que és del meu poble i que com sempre en els grans moments de l'any ho para tot. No deixa entrar res.

Víctor, avui tampoc deixis entrar res. Que els teus companys d'escala facin la seva feina però tu per si un cas, no deixis entrar res.

14 d’abril 2010

Enquesta

Un dels costums que tinc quan viatjo és tenir una serie de preguntes base per situar-te. En aquest cas he decidit preguntar per la població i els taxis ja que en arribar ens ha sobtat veure la quantitat de cotxes que hi ha, un xic desmesurat. Tant és així que tenen el que anomenen Pico y Placa, això és que no cada dia pots circular amb el teu cotxe, siguis privat o taxista, i t'has de limitar als dies que et corresponen. Pico per hora pico, la nostra hora punta i Placa per matrícula.

Busco el xofer que diuen ens espera a l'aeroport. Hola, ¿eres Eisenhower? Si con gusto, tenemos que ir al parqueadero a una cuadra. Després dels primers minuts rodant, començo. ¿Porque cuantos habitantes tiene Bogotá? Pues muchos, yo calculo que unos 10 millones. ¿Y taxis también hay muchos verdad? Si si, no le sabria decir. Val a dir que el Hower com prefereix que li diguem ja que encara no entén perquè sa mare li va posar aquest nom, no és taxista.

L'endemà: ¿Porque cuantos habitantes tiene Bogotá? Pues muchos, no le sabria decir. ¿Que, 4 millones? Si, unos cuatro está bien ¿Y taxis también hay muchos verdad? Si más de siete mil.

El tercer taxista és el més convençut. En Bogotá hay 14 millones de personas viviendo y unos 70.000 taxis. Collons, com varien les xifres! Un altre taxista ens acaba de liar més quan diu que són 7 milions d'habitants i tenen 4 millones de taxis. Ara si ja riem obertament. Només desisteixo quan durant un altre trajecte el taxista ni em mira ni em fa cas. ¿Cuanta gente vive en Bogotá? Pues no sé, mucha. ¿Pero cuanta exactamente, un millón? Si, un millón más o menos. Home amic, més aviat más, mucho más que menos. ¿Y taxistas? Taxis hay muchos pero cuando necesitas uno nunca lo encuentras. Ya, pero ¿cuantos hay más o menos, un millón? torno a dir. Si, muchos pero cuando necesitas uno nunca lo encuentras, insisteix el paio.

Les dades oficials que no he pogut evitar consultar parlen d'uns 8 milions de persones i 48.000 taxis oficials.

09 d’abril 2010

Descansar

Estirat en un llit, jaient al sofà, en un banc de la Rambla o assegut a terra. Però res com fer descansar el cap. Tres dies sense mirar la televisió, sense pensar en massa coses, desconnectats de l'estrès, només mirant i observant natura, com juguen les nenes, com es barallen i com s'ho passen de bé. Els grans menjant i bevent. Rient. Anem muntanya amunt a fer l'aperitiu. Qualsevol pedra o tronc fa les delícies dels menuts.

La Jana mira el dibuix que estic fent, fa aportacions a un escrit i signa. Marxa corrents a trobar els altres. La Valèria amb un xiulet a la boca trenca el silenci de la vall. Només se sent el vent, una abella i ella.
Un simple xut de pilot provoca anar muntanya avall durant 10 minuts per recuperar-la. L'asma fa acte de presència. Sento com la ment no treballa, només ocupada en posar llenya al foc. Els ocells fan de despertador, és meravellós.

M'agradaria saber quants dies ho faria sense sentir-me avorrit. Ja espero el moment en què ens tornin a convidar.

05 d’abril 2010

Paraula

El resultat pot ser el mateix però com arribar-hi no. Pot ser que per ser més gran en edat ho vegi diferent? Sóc dels que encara pensa que donar la paraula és totalment vàlid. Si no ha de ser dilluns, no ho dic. Si no m'interessa una cosa no faig perdre el temps. Si pel que sigui no ho dic a la primera, no ho allargo més d'una segona. Encara em poso en la pell de l'altre i miro de no perjudicar. Potser per això no m'agrada perseguir a ningú. No necessito rebre un mail per reservar una data. Si m'ho dius m'ho crec.

Fa mesos que he entès que la gent va a la seva. Que els que ens preocupem per la gent que apreciem i estimem, som pocs. Hi ha massa egoïsme. Hi ha qui no entén que t'emprenyis, d'altres que amb una rialla pensen que ho solucionen tot. La millor manera sempre és fer-los el mateix a veure com ho encaixen. Seria bo que tinguessin algun fracàs inesperat per aquestes actituds i que aprenguin alguna cosa. Tot i que crec que no li donarien importància.

Perquè quan algú em diu que farem una reunió a primera hora, entenc que serà cap a 9 i en canvi hi ha gent que arriba a les 10h? Si li dic que em digui alguna cosa a primers de setmana vull dir dilluns o dimarts, però perquè ell entenc dijous a la tarda? El curiós del cas és que després arriba puntual per agafar l'avió o per entrar al cinema.

A la llarga he après que és necessari guardar emails de feina, que s'ha de ser més concret, que fins i tot has de tenir un punt inquisidor per la desconfiança que em generen els que no s'assemblen a mi, a molts com jo.

Davit, et dono la meva paraula.
D'acord, però passa-m'ho per escrit.