Poetissa

Estic dormint. Estic de vacances. Encara és aviat però elles ja estan despertes, jugant.
La Valèria, d'aquí 15 dies fa 6 anys, entra a l'habitació i se'm posa a costat, mirant-me primer, tocant-me els cabells després. Finalment em desperta. Em fa un petó. Es queda abraçada a mi. Encara no he obert els ulls. Ella no ha parlat. Finalment passats un minuts diu:

És bonic estimar.

Pacte

- Papa, un dia podré anar a la discoteca?
- Si, i tant.
- Que bé.
- Si vols, jo t'acompanyo i mentre em prenc un cacaolat, tu balles i jo et vigilo.
- Ah d'acord, molt bé.

Des de fora

Sempre fa il·lusió. Sempre que és positiu.
Gràcies Edu.

Publicat el 13 de desembre de 2010 a http://eduardmuntada.blogspot.com

David es culé perdido, de la cabeza a los pies (ahora van todos babeando). No obstante David es justo con los del espanyol, o al menos conmigo. No es de aquellos que te dice: pero como puede ser que seas perico pudiendo ser del Barça. El no, el respeta, y es el primero en darme la mano cuando ganamos (por cierto este año con un poco más de frecuencia). A mi este tipo de personas que aún siendo fans de un equipo de fútbol o de un partido político (el que sea) tienen la capacidad de respetar a los demás ya merecen el mio propio.

David se mueve en el difícil mundo del ejecutivo de cuentas de la publicidad. Y en publicidad (como en todo) si la cuenta funciona y da euros de conya, todo son parabienes, y hala a vivir. Pero Ah! en el momento en que la cuenta baja ya es mejor que te subas a la tabla de surf, la enceres bien y te agarres con fuerza porque seguro que van a venir olas gigantes. Afortunadamente David es de los que sabe surfear. Además el tío lleva siempre unos modelos de gafas que te inducen al despiste y que le dan el look del gallego que nunca sabes si sube o baja las escaleras.

El otro día me enteré que escribe, tuve su libro en las manos y por lo poco que leí pude comprobar que el tío la toca bien. Entonces pensé en los talentos que no llegan a la gente (no en el éxito o en el fracaso que esto ya es otra historia) sino en gente normal que tiene cosas interesantes a decir y que un gran público, la inmensa mayoría. no accede a su mensaje.

Trazado por un perico a uno del Barça.

Una lliçó

Aquesta setmana he rebut una doble lliçó. Sense retrets ni males cares. Amb bones paraules i ben explicades. Així és com ho he sentit interiorment. Espero que em serveixi d'ara endavant. Sovint donem per certes afirmacions que sentim i que malgrat ens puguin fer dubtar les donem per vàlides, per reals, per bones, ens ho creiem i llestos. I tampoc costa gens preguntar com ens feien reflexionar l'altre dia.

Sovint anem pel camí fàcil amb l'excusa de no voler incomodar l'altra persona quan de fet el que no volem és sentir-nos incòmodes nosaltres. Evitem preguntar per evitar una situació difícil. Posem al mateix sac actituds, accions o comentaris quan una cosa no ha de perquè implicar-ne una altra. Com que és alt tindrà reuma. Com que és introvertit serà solter. Oi que no?, doncs això, que no cal donar veracitat a coses sense abans corroborar-ho com fan els periodistes.

És una actitud bona a tenir i a posar en pràctica sempre que es pugui. Hi ha ocasions en les que no pots preguntar perquè o no tens la suficient confiança amb la persona o és un fet irrellevant per a la teva vida. Però segur que són les mínimes les ocasions en les que no ho pots fer.

Prometo pensar-hi i si puc, fer-ho. Preguntaré i així podré opinar amb coneixement de causa i no alegrament com fins ara. I tindré les dades suficients per decidir què és veritat i què mentida. Qui és blanc i qui és negre.

Dos llops

Fa mesos que estic envoltat de situacions desagradables i per això de les meves preguntes públiques sobre què s’ha de fer amb la gent dolenta. De respostes n’hi ha moltes i variades, però ara que he trobat aquesta història, m’ha semblat reveladora. La penso llegir i explicar a les nenes. Pel seu bé. Pel bé de tots.

Un indi Cherokee de cabells platejats parlava amb els seus néts per instruir-los en l’art de la vida i els va dir:

“Al meu interior s’està lliurant una batalla. Una batalla terrible, és una lluita entre dos llops. Un d’ells representa la por, l’avarícia, l’odi, l’agressivitat, l’enveja, l’orgull, la victimització, el ressentiment, la culpa, la inferioritat, l’arrogància, l’engany, la superioritat i l’egoisme.

L’altre llop representa la pau, l’amor, l’amabilitat, l’alegria, la veritat, la compassió, la humilitat, la transparència, l’autenticitat, l’amistat, el respecte, la integritat, la benevolència, la generositat, la fe, la capacitat de compartir, la serenitat i l’empatia.

La mateixa lluita està passant dins vostre i també dins de totes les altres persones.”

Els nens van quedar-se reflexionant una estona. I després una de les nétes va preguntar al seu avi:
“I quin llop guanyarà?”

El vell indi Cherokee va fer un llarg silenci. I finalment es va limitar a dir:

“Aquell a qui doneu de menjar”